dimarts, 11 de febrer del 2014

Analísi d'una obra del Cinquecento: La Gioconda

 Mona Lisa és una pintura de Leonardo da Vinci, el retrat més famós de la
història i, potser, el quadre més famós de la pintura occidental.
És
un retrat de mig cos on apareix una dona que mira directament
l'espectador amb una expressió que sovint ha estat descrita com a
enigmàtica. Pintat entre 1503 i 1506 o 1507, és un oli sobre taula
d'àlber de 77 × 53 cm  retocat diverses vegades per l'autor. La tècnica
usada va ser l'esfumat (
sfumato)
consisteix en ultilitzar oli deluit en oli essencial, procediment molt
característic de Leonardo. El quadre és propietat del govern francès i
està exposat al Museu del Louvre de París. Protegit per múltiples
sistemes de seguretat i ambientat perquè es preservi de manera
òptima,està sotmès a un procés de revisió constant per verificar-ne i
prevenir-ne el deteriorament.La fama d'aquesta pintura no s'explica
únicament per la tècnica emprada o per la seva bellesa, sinó pels
misteris que l'envolten, com ara l'enigmàtica expressió del rostre, que
ha generat molts comentaris i controvèrsies que s'han intentat respondre
amb diverses investigacions. Per exemple, alguns estudis històrics han
permès determinar que la model del quadre podria ser una veïna de
Leonardo, que es podrien conèixer els seus descendents i que la model
podria haver estat embarassada.
Malgrat
totes les suposicions, les respostes en ferm als diversos interrogants
són clarament insuficients, i això genera una curiositat més gran entre
els admiradors del quadre.

La galeria dóna a un paisatge inspirat en les vistes de què Leonardo va poder gaudir als Alps durant el seu viatge a Milà  un paisatge d'atmosfera humida i aquosa que envolta la dama. S'ha intentat
localitzar la zona, que podria ser un racó de l'Arno o alguna part del
llac de Como, però no hi ha cap conclusió definitiva. Moltes vegades
s'ha mirat de connectar el paisatge de cada costat de la dama, però la
discordança entre les dues imatges no permet que es pugui dissenyar un
model continuat. Cal tenir en compte que el costat esquerre sembla estar
més alt que el dret, fet que entra en contradicció amb les lleis de la
física, ja que l'aigua no es pot quedar estàtica en un desnivell del
terreny.
La dama està asseguda en una butaca, recolzant els braços sobre els braços
del seient. És en una galeria, i a la vora esquerra del quadre es veu
la base d'una de les columnetes. El traç amb què estan pintades les mans
i els ulls permet apreciar un exemple característic de la tècnica de
l'esfumat. També es pot destacar el joc que hi ha entre la llum i
l'ombra, un recurs utilitzat per aconseguir més sensació de volum.

La model no té celles ni pestanyes, possiblement a causa d'una restauració
massa agressiva feta en segles passats, que hauria esborrat les
veladures o lleus traços amb què es van pintar. Vesari, en efecte, parla
clarament de les celles: «En les celles s'apreciava la manera en què
els pèls sorgeixen de la carn, més o menys abundants i, girats segons
els porus de la carn, no podien ser més reals».Segons altres experts,
Leonardo mai no li va pintar celles ni pestanyes, per deixar l'expressió
de la dama més ambigua, o perquè realment mai no va arribar a acabar
l'obra.



*

Cinquecento